El viatge més llarg,
el més profund,
el que pot durar tota una vida
o no emprendre’s mai
és envers un mateix,
on la llum i la foscor s’entervoleixen
i la nitidesa es confon amb la incertesa.
Sola,
inmersa en la foscor,
sense estrelles ni dies assolellats,
vivint d’un passat imprecís, deformat i intermitent,
absorta del present,
sense aspiracions de futur.
Sola com tots,
però sense llum
a punt per arrelar, per brotar,
per enlairar-me com l’heli
ingràvida i amb convicció.
Que difícils se’m fan els dies
que no em dono refugi,
que el meu cau està ocupat
per sorra estèril
i fems de dies passats.
Que dures són les hores
en les que no et tens
ni per amic ni per company,
les que no pots recordar
cap albada
i les nits de sutge
no et deixen veure ni respirar.
M’ofego entre arenes
amb les llàgrimes
que salades no m’adoben
sinó que remeten el meu brot.
Silenci infinit
l’aplomada soledat pesa dins meu
les estrelles tremolen
com les fulles indefenses
pendulegen al compàs del vent.
La vida s’esmuny en els infortunis i infructífers
desitjos de felicitat.
Tot és ombra i silenci.
Un ble escorredís de sol
il·lumina el tòrrid sentit
de la meva existència.
Hi observo molt
i de sobte no res.
Hi escolto melodies silencioses
que murmuren sota brolls d’aigua.
Hi sento el meu cor perdut,
bategant en la immensitat
Hi ets,
no estic sola.
T’hi veig embolcallada de natura
de sons misteriosos
on el meu propi so,
pausat, discret, llunyà,
hi és fos.
Voldria nedar fins on ets tu
però no ens separa l’aigua.
Voldria córrer fins abraçar-te
no hi ha camí possible
T’enyorava tant
que has tornat,
T’has esmunyit dins meu
per retrobar-me.
La mort et va prendre
i ara et tinc amb mi.
Plou…
no sé per qui plora el cel
però jo, per la teva absència.
Aprenc a viure cada dia
i suspenc,
la mort dels qui estimo
m’alliçona
i suspenc,
només la meva mort m’ensenyarà
el perquè de viure
i moriré sens més;
ignorant fins a la mort.
Em moro,
un dia rere un altre
m’acosto al darrer.
Em moro…
Ens morim i caminem indiferents
amb l’arrogància dels immortals.
Herbes
que creixen onejant al vent,
troncs,
branques nues,
seques,
despullant-se de fulles
que criden la mort.
Mort
que serà adob de vida,
adob
d’una nova realitat.
Vas néixer per morir,
tots ho sabem,
vas brotar indefensa,
esporuguida,
però amb la il·lusió d’un infant.
Les teves poncelles s’obriren
i per uns moments,
el perfum i la presència acolorida
canviaren la nostra existència.
Has perdut l’esplendor,
les flors, les fulles…
Les tiges resten adormides,
inclinades,
assedegades implorant sense resposta.
Nascuda de la foscor
més acollidora
m’obligaren a veure la llum,
la llum del desconcert,
la llum del sender més tortuós
la llum que s’esvairà
i em lliurarà a la foscor
del no-res.
Nací de una flor
despojada de eternidad,
sucumbió al azar
y se brindó a la muerte.
Nació otro fruto del amor
y ríe y sonríe
con perplejidad,
apenas aprende a comprender…
Y yo, que la lancé al mundo
con más horas de vida
de las que puedo recordar,
comparto su perplejidad.
L’ambient està enterbolit,
l’olor a foscor drogada
m’angoixa i m’ofega.
Tot d’un plegat esclata
allò que hom pressentia i esperava,
esclata la falla del desconcert
i s’imposa la lava de l’esperança.
Camins n’hi ha molts…
però cap d’infinit.
Mossegada per la incertesa
cada dia minvava i
l’ombra se li esfondrava
amb la llum dels pensaments.
La nitidesa de l’entorn
es fonia amb la mirada
encegada per la vehemència
i el control…
Sembla que el joc sigui un altre
però sempre ha estat
igual d’atzarós.
No saps res
i així seguirà sent
fins l’últim alè.
No sé com començar a dir
que erro conscient
però sense saber-ne escapar.
Em buido
com si de mi s’alimentés carcoma
creant laberints
en els que em perdo
i em torno a reiniciar.
Recorro més miratges
que els anys que m’han fet créixer
i tot s’esvaeix…
Fins i tot la meva voluntat.
Sabies que no és pecat
creure’s ocell
sense tenir ales,
sentir els ossos lleugers
volàtils i lliures
i arrossegar el pes de les creences d’altres?
Sabies que la culpa
no rau en el meu aleteig frenètic
sinó en el plom de tanta història
escrita per savis i ignorants?
Sabies que ni culpa ni pecat
existeixen dins meu perquè
han emigrat en el cor dels
que els han acollit?
Em resta tan sols
la vida ingràvida, compassiva,
amable i dolça com el repòs dels estels.
“Quisieron enterrarnos pero no sabían que éramos semillas”
(frase q deriva de la de Ernesto Cardenal)
Malhauradament hom pot ser literalment sepultat injustament, però molts d’altres més afortunats ens auto-enterrem amb la pols de la història, sota el pes de la cultura que instrueix en l’avançar.
Qüestionar-se, descodificar l’entorn, sacsejar la vida, indagar en la incertesa… són imprescindibles per re-néixer, re-sorgir, re-descobrir-se, per viure amb la batuta fluint en l’aire, per harmonitzar els acords i marcar el ritme sense arribar-lo a imposar. Perquè el nostre tempo no és només nostre i ens cal la resiliència d’un bon director que sorteja tots els infortunis.
Alba Ballús Galbany 