GUT FEELING / INTUÏCIÓ / INTUICIÓN
“Som dolls de vida i façanes de mort”
Foradant, cremant, pintant… combinant fotografia, resina, espuma de poliuretà, guix, sorra, foc… emergeixo d’entre les entranyes de la terra, més enllà dels límits del quadre, inicio el viatge més llarg, el més profund, fructífer i desconcertant envers mi mateixa, el que finalitza amb el darrer alè, o pot no emprendre’s mai, on la llum i la foscor s’enterboleixen i la nitidesa es confon amb la incertesa.
Reneixo d’entre les forces tel·lúriques, de les pròpies cendres que no han renunciat a deixar llavor.
Néixer novament, un privilegi a mans de supervivents d’accidents vitals o tragèdies, un tornar a aflorar, a obrir els ulls i a observar amb una vella primera mirada.
Estàtica, arraulida, amagada sota terra o empesa pel magma per ressorgir d’entre les plaques tectòniques.
La inèrcia plausible del minutatge perenne del rellotge no deixa lloc a llargues pròrrogues.
Renéixer o amb sons i moviments estèrils morir aletargada.
En un dels meus poemes, escric:
“Ni canto, ni pinto, ni escric, ni escolto.
No somnio, no ploro, no ric, no enyoro.
Camino, corro, treballo, dormo.
Engrunes de vida esmicolada
recollides a temps
per començar“.
I sorpresa per les pròpies paraules i sabent que:
“Camins n’hi ha molts…
però cap d’infinit“.
Segueixo escoltant-me i donant veu i forma a la meva intuïció:
“Deixa que es bellugui,
que se l’endugui l’atzar,
que oscil.li en l’espai,
que parli sense dir res,
que s’insinuï…
Pinta.
Canta.
Viu. “
La intuïció de viure després d’haver estat testimoni de la mort.
“Somos chorros de vida y fachadas de muerte”
Agujereando, quemando, pintando… combinando fotografía, resina, espuma de poliuretano, tiza, arena, fuego… emerjo de entre las entrañas de la tierra, más allá de los límites del cuadro, inicio el viaje más largo, el más profundo, fructífero y desconcertante hacia mí misma, el que finaliza con el último aliento, o puede no emprenderse nunca, donde la luz y la oscuridad se enturbian y la nitidez se confunde con la incertidumbre.
Renazco de entre las fuerzas telúricas, de las propias cenizas que no han renunciado a dejar semilla.
Nacer nuevamente, un privilegio a manos de supervivientes de accidentes vitales o tragedias, un volver a aflorar, a abrir los ojos y a observar con una vieja primera mirada.
Estática, acurrucada, escondida bajo tierra o empujada por el magma para resurgir de entre las placas tectónicas.
La inercia plausible del minutaje perenne del reloj no deja lugar a largas prórrogas.
Renacer, o con sonidos y movimientos estériles morir aletargada.
En uno de mis poemas, escribo:
“Ni canto, ni pinto, ni escribo, ni escucho.
No sueño, no lloro, no río, no añoro.
Ando, corro, trabajo, duermo.
Migajas de vida desmenuzada
recogidas a tiempo
para empezar“.
Y sorpresa por las propias palabras y sabiendo que:
“Caminos hay muchos…
pero cabe de infinito“.
Sigo escuchándome y dando voz y forma a mi intuición:
“Deja que se menee,
que se lo lleve el azar,
que oscile en el espacio,
que hable sin decir nada,
que se insinúe…
Pinta.
Canta.
Vive. “
La intuición de vivir después de haber sido testigo de la muerte.
“We are jets of life and facades of death”
Boring, burning, painting… combining photography, resin, polyurethane foam, chalk, sand, fire… I emerge from the bowels of the earth, beyond the limits of the picture, I begin the longest, the deepest, fruitful and disconcerting journey towards myself, the one that ends with the last breath, or may never be undertaken, where light and darkness are clouded and sharpness is confused with uncertainty.
I am reborn from among the telluric forces, from the ashes themselves that have not given up leaving seed.
To be born again, a privilege at the hands of survivors of vital accidents or tragedies, a re-emergence, to open the eyes and to observe with an old first glance.
Static, curled up, hidden underground or pushed by magma to rise from the tectonic plates.
The plausible inertia of the perennial clock minute leaves no room for long extensions.
Reborn, or with sterile sounds and movements die lethargic.
In one of my poems, I write:
“No singing, no painting, no writing, no listening.
I don’t dream, I don’t cry, I don’t laugh, I don’t yearn.
I run, I work, I sleep.
Crumbs of life crumbled
collection on time
for a start”.
And surprised by the words themselves and knowing that:
“There are many ways…
but it fits of infinity”.
I keep hearing myself and giving voice and shape to my intuition:
“Let him shake,
To be taken by chance,
that oscillates in space,
To speak without saying anything,
To make a pass…
Pinta.
Sings.
Vive. “
The intuition of living after having witnessed death.
Alba Ballús Galbany 