GUT FEELING

GUT FEELING /  INTUÏCIÓ  /   INTUICIÓN

“Som dolls de vida

i façanes de mort”

Foradant, cremant, pintant… combinant fotografia, resina, espuma de poliuretà, guix, sorra, foc… emergeixo d’entre les entranyes de la terra, més enllà dels límits del quadre, inicio el viatge més llarg, el més profund, fructífer i desconcertant envers mi mateixa, el que finalitza amb el darrer alè, o pot no emprendre’s mai, on la llum i la foscor s’enterboleixen i la nitidesa es confon amb la incertesa.

Reneixo d’entre les forces tel·lúriques, de les pròpies cendres que no han renunciat a deixar llavor.

Néixer novament, un privilegi a mans de supervivents d’accidents vitals o tragèdies, un tornar a aflorar, a obrir els ulls i a observar amb una vella primera mirada.

Estàtica, arraulida, amagada sota terra o empesa pel magma per ressorgir d’entre les plaques tectòniques.

La inèrcia plausible del minutatge perenne del rellotge no deixa lloc a llargues pròrrogues.

Renéixer o amb sons i moviments estèrils morir aletargada.

En un dels meus poemes, escric:

“Ni canto, ni pinto, ni escric, ni escolto.

No somnio, no ploro, no ric, no enyoro.

Camino, corro, treballo, dormo.

Engrunes de vida esmicolada

recollides a temps 

per començar“.

I sorpresa per les pròpies paraules i sabent que:

“Camins n’hi ha molts…

 però cap d’infinit“.

Segueixo escoltant-me i donant veu i forma a la meva intuïció:

“Deixa que es bellugui,

que se l’endugui l’atzar,

que oscil.li en l’espai,

que parli sense dir res,

que s’insinuï…

Pinta.

Canta.

Viu. “

La intuïció de viure després d’haver estat testimoni de la mort.